El 20 de novembre del 1975 morí el dictador Francisco Franco. Sentiments contrastats, entre tristor, alegria i incertesa, recorregueren el cos social. Algú, temorós del futur, emmagatzemà sucre, farina o arròs. Seguint el marc constitucional franquista, es proclamà rei Joan Carles I de Borbó, com a successor de Franco. La pressió d’obrers i estudiants als carrers, que s’havia incrementat des del 1973, impedí la continuïtat de la dictadura en el primer govern. El rei necessitava un projecte polític nou, que li permetera de consolidar la monarquia. A tal fi, designà Adolfo Suárez per a un segon govern, més relacionat amb el franquisme reformista i l’oposició. Amb la mobilització social al carrer, Suárez i les elits franquistes reformistes buscaren dirigir un procés polític que impedirà l’accés al poder de l’antifranquisme. Un procés que s’encaminà davall el pes dels esdeveniments i que desembocà en la recuperació de la democràcia avortada el 1936; amb suport dels Estats Units, que temien un deriva revolucionària si persistia l’absència de llibertats.

La primera passa fou la celebració del referèndum de la Llei per a la Reforma Política, el 15 de desembre del 1976, sense possibilitats d’expressió lliure per a l’oposició antifranquista i amb tota la maquinària mediàtica a favor del sí. El resultat final fou una àmplia votació de signe afirmatiu, amb un 94,2%, que a Benigànim ascendí al 95,5%. La violència del terrorisme, i de l’extrema dreta en col·laboració policial, així com la Matança d’Atocha, les víctimes de la qual eren advocats de Comissions Obreres (gener del 1977), impulsaren l’apertura democràtica. El mateix any es legalitzaren el Partit Comunista i Comissions Obreres i es dissolgué el Movimiento Nacional.

Les eleccions generals del 15 de juny del 1977 atorgaren la victòria a la Unió de Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez, una coalició de partits de centre, en bona mesura procedents del franquisme institucional i sociològic, que controlaven els governs civils provincials. En l’esquerra, el Partit Socialista de Felipe González, ara socialdemòcrata, superà al Partit Comunista de Santiago Carrillo, que havia estat la principal formació antifranquista. El País Valencià es configurà com un territori de majoria socialista. La societat beniganina mostrà la clara hegemonia de la UCD, amb un 57,15%. Els distints partits socialistes sumaven el 28,56% de l’electorat; el PCE, un 4,11%, i el franquisme residual, un ínfim 2,35%.

Val a dir que, en molts territoris, les esperances democràtiques duien aparellades les reivindicacions d’autogovern i de recuperació de la cultura pròpia. Així, el 9 d’octubre del 1977, mig milió de ciutadans recorregueren els carrers de València exigint un estatut d’autonomia. S’iniciava un enfrontament identitari, en bona mesura com a resposta a l’auge de l’esquerra, conegut com la “batalla de València”, en la qual els partidaris d’un regionalisme “bien entendido”, el blaverisme, desplegaren la violència contra el nacionalisme valencià amb la col·laboració institucional i mediàtica. L’ajuntament de Benigànim s’adherí als postulats regionalistes.