Al llarg del 1937, amb les primeres grans batalles, la rereguarda esdevingué un espai essencial. Urgia avituallar de matèries primeres les tropes, que no paraven de créixer amb nous reemplaçaments; assegurar la solidaritat amb els que patien més els efectes de la contesa, els refugiats, i mantenir la moral de guerra.

Lògicament, els problemes s’hi succeïren. Desaparegué la moneda fraccionària i el Consell Municipal emeté bitllets per valor de 10.500 pessetes (1 pesseta, 50 i 25 cèntims). A principis de novembre de 1936 aplegaren a la vila refugiats d’Aranjuez. Malgrat l’esforç solidari, l’allotjament d’aquests incrementà els problemes de proveïment alimentari des de finals del 1937, la qual cosa era font de conflictes polítics al si del Consell Municipal: acusacions de corrupció i dimissions. Les notícies de jóvens ferits i morts eren com més anava més freqüents.

El 1938 fou l’any més crític. De fet, moriren 50 homes i 31 dones. La rereguarda republicana es militaritzà. La producció es destinava a un exèrcit que no parava de créixer i la pressió dels refugiats sobrecarregava els abastaments. L’espardenyeria, que s’havia beneficiat de la demanda militar, es veu obligada a parar reiteradament per l’escassesa de lona. El segon Consell Municipal (juliol de 1938), presidit per Miquel Carbonell Guarner (UGT), gestionà la complicada situació. Les cruentes batalles de Llevant i del Riu Ebre augmentaren els morts al front de guerra, així com les desercions i els presoners. La quinta columna, que en un principi s’havia camuflat als sindicats aflorava ara: el factor de l’estació obstaculitzava els combois de soldats i el SIM detingué 22 veïns.

Amb tot, no cessà la passió per la cultura. S’habilità el fluït elèctric al centre escolar per a impartir classes nocturnes d’adults. Entre el 1930 i el 1940 l’analfabetisme masculí minvà del 52% al 32%; el femení, del 60% al 38%.

El 29 de març del 1939 una Junta Provisional de Falange es feu amb el poder a Benigànim “por defunción de la República frentepopulista judaico-marxista”. Ara bé, la pau, que tants esperaven, tardaria encara a arribar.