04
04
04
En els primers dies de la postguerra s’instal·laren sengles comandàncies militars a Albaida i Ontinyent, amb les respectives presons i jutjats. A més, s’habilitaren calabossos irregulars per part de Falange. Malgrat el seu passat conservador, la comarca patí l’acarnissament repressor del franquisme en totes les seues facetes (mort, presó, batallons de treballadors, rapat de dones, etc.), especialment a Ontinyent.
L’estraperlo florí en la comarca, per ser productora de sabó i d’oli. Al contrari que en altres zones, l’autarquia afavorí prompte l’enlairament industrial. El tèxtil aprofità materials regenerats per a elaborar un producte barat, destinat al mercat interior. L’apertura relativa des del 1952 feu perdre població a molts pobles agrícoles. Tanmateix, els municipis amb indústria tèxtil (Bocairent, Ontinyent, Montaverner) i vidriera (l’Olleria), i els que renovaren velles cereries (Albaida, Agullent) acolliren fluxos immigratoris de l’interior espanyol. El creixement se sustentà en dures condicions de treball i de vida, mancances socials i emigració temporera a França. Les festes populars, la ràdio, el futbol i el cinema servien de consol fugaç.
En la dècada dels 60 la Vall presentava un panorama dual, per bé que interconnectat, atesa la densitat poblacional: d’una banda, fàbriques i agricultura més o menys a temps parcial; d’altra, agricultura d’exportació, en l’orient vitícola de la vall. La societat es renovà amb el flux d’emigrants: Ontinyent passà de 18.787 habitants el 1960 a 23.685 el 1970. L’explotació de la mà d’obra i l’absència de llibertats generaren nuclis d’oposició, en algunes fàbriques, amb predomini del sindicat USO i amb l’aparició de Comissions Obreres, la reconstrucció del PCE i la cultura alternativa, gràcies a sacerdots com Lluís Espí. S’entenen així les vagues de la dècada dels setanta en el tèxtil i en el vidre. La dictadura es maquillà, però sense abandonar el seu perfil violent: torturava, empresonava i executava a sindicalistes, i a militants comunistes i anarquistes.