Des dels preparatius del colp d’estat de juliol del 1936, s’exercí una violència política, social i cultural, exercida amb el suport de l’Estat, però protagonitzada per un sector de la societat en barris, pobles i veïnats. Se la concebé com una eina política per a l’extermini físic del contrincant polític i per a la supressió de la memòria d’allò que el franquisme denominà “la anti-España”: republicans, esquerra obrera i nacionalisme emancipador (no castellanoespanyol). Amb instruments jurídics i extrajurídics especials s’aconseguí la comesa d’assegurar, tot recorrent a la por, un control social que impedí la reorganització d’una oposició. El terror es concentrà en els anys postbèl·lics, encara que la violència, atenuada amb els anys, continuaria sent un dels eixos sostenidors del franquisme. A Benigànim, encara està per estudiar.

La repressió, artificialment judicialitzada, se centrà en consells de guerra militars, aprofitant la vigència de l’estat de guerra fins al 1948. Els republicans eren jutjats paradoxalment per “rebel·lió”, fundada en acusacions particulars. Partint d’aquestes, s’obtenien del reu confessions sense garanties processals i mitjançant tortura. Al franquisme no li importava la veracitat de les acusacions. El seu objectiu era anihilar els republicans. Com s’escoltà dir en un judici a un represaliat de Benigànim, “todos son iguales: tanto el que ha hecho como el que no ha hecho”.

Almenys 88 veïns passaren per tribunals militars; entre ells, 15 dones. Hi hagué 21 condemnes de mort, 20 de les quals, executades. Benigànim fou, de fet, la tercera població de la Vall amb major nombre d’execucions. Els condemnats a reclusió patiren amuntegament, brutalitats i malalties, que causaren la mort a 3 veïna més, i els excarcerats eren sotmesos a control social per les juntes locals de llibertat vigilada, habilitades per a imposar penes de desterrament. A aquestes, s’afegien les condemnes a camps de treball forçat.

L’aberració jurídica del franquisme permetia de processar per càrrecs similars el mateix reu en més d’una jurisdicció. De manera que alguna dels encausats per tribunals de responsabilitats, que establien sancions econòmiques (54 casos), havien estat ja afusellats, per la qual cosa s’actuà contra els familiars. La Llei de Depuració serví en l’administració i en l’empresa privada per a sotmetre i deposar republicans, i per a oferir càrrecs i ocupacions públiques als franquistes. La purga arribà també a les quintes que havien servit en l’exèrcit republicà. Se’ls considerà soldats “desafectes” i foren esclavitzats en batallons de treball (36 joves). Alguns depurats optaren per exiliar-se, com ara el metge don Víctor Cuquerella.

Com a repressió informal, l’exèrcit ja havia format un camp de treball, que treballà entre altres llocs al cementeri, i s’exigiren diners als republicans. A l’Ajuntament s’instal·là una presó en la qual Falange realitzava interrogatoris sota tortura. Un altre recurs foren les multes imposades pel Govern Civil, la Guàrdia Civil, el jutjat local o la mateixa Falange.