La propaganda oficial presentava el franquisme com el règim resultat d’un “Alzamiento Nacional” que havia acabat amb la República laica i revolucionària. La seua legitimitat procedia de “la Victoria” de 1939, que havia restituït el poder i la influència social de l’Església, i que garantia un ordre i una “unitat nacional” sense conflictes, compatible amb l’economia capitalista i la conservació de les tradicions.

A més de l’exèrcit i de les forces de seguretat, el franquisme disposà d’una crescuda base social. En els anys quaranta, el sector feixista de la Falange Española Tradicionalista dirigí el “Movimiento Nacional”: l’amalgama d’institucions franquistes. A Benigànim, com en altres llocs, la testimonial Falange de preguera incrementà l’afiliació amb exmilitants de la Dreta Regional Valenciana (96,15%), gent de classe mitjana, empresaris i alguns assalariats. El projecte de FET era feixista i totalitari. D’ací que afavorira el feixisme europeu. Incloïa un discurs de polítiques socials mitjançant l’enquadrament de la societat sencera: infància i joventut (Frente de Juventudes); dones (Sección Femenina); assistència social (Auxilio Social); patronal i treballadors, en la Organización Sindical Española, denominada en pobles agrícoles “la Hermandad”, i oci i cultura (Delegación de Educación y Descanso). La FET de Benigànim presentava poca activitat el 1941, però Moscardó la va fer reviscolar.

Un altre pilar del franquisme fou l’Església: religiosos i seglars. El seu discurs legitimà la dictadura, com a salvadora de la fe contra el laïcisme y “las hordas marxistas”; especialment des del 1945, quan el feixisme fou derrotat en la II Guerra Mundial. No disposà mai de tants privilegis ni fons públics l’Església espanyola, a més de controlar l’educació i d’erigir-se en vigilant del compliment de la moral catòlica a escala estatal i local.

Aquests pilars socials del règim foren interclassistes, degut al pes del factor religiós, i s’ampliaren amb la incorporació de liberals atemorits per la revolució dels anys de la guerra. A penes aconseguí incidir entre la classe treballadora.