El primer d’abril del 1939 acabà oficialment la Guerra Civil, la victòria militar en la qual legitimava el poder de Francisco Franco. Amb ell s’implantà una dictadura que governà Espanya fins a la seua mort. Fou un període llarg, fundat sobre la violència i un ferri control social exercits per l’Estat, que violava els drets humans, imposava la censura cultural i informativa, i relegava les dones. Tanmateix, el dictador, afavorit pel culte a la personalitat, obtingué el suport social de l’Església i dels sectors conservadors, i aglutinà les distintes tendències polítiques del franquisme.

Fins a la supressió de l’estat de guerra en 1948, el franquisme desencadenà una brutal repressió contra els vençuts, que li assegurà llur posterior submissió i silenci, després d’haver imposat el terror: afusellaments, esclavitud, presó, exili… Entre el 1939 i el 1959 s’imposà l’autarquia. La intervenció econòmica de l’Estat no pot evitar la ruïna i la fam. El mercat negre (estraperlo) i el racionament d’aliments, vigent fins al 1953, generaren un clima de corrupció i causaren estralls: unes 200.000 defuncions. Fins al 1945 es donà un predomini polític falangista o feixista. Derrotats Hitler i Mussolini, Franco patí un bloqueig internacional fins al 1959 i es refugià en el nacionalcatolicisme, alhora que s’atenuava l’autarquia. En aquestes dècades, el franquisme se sustentava en la coalició contrarevolucionària de juliol del 1936: falangistes, carlins, socialcatòlics, Església, Exèrcit i les classes mitjanes conservadores.

El desastre econòmic s’intentà superar amb el recurs a la “tecnocràcia”: Pla d’Estabilització del 1959 i apertura econòmica a l’exterior. L’emigració a Europa, el desenvolupament del turisme i la implantació de multinacionals acceleraren la concentració urbana i un desenvolupament econòmic desigual. La repressió baixà de grau, per bé que funcionava plenament el Tribunal d’Ordre Públic, i l’aparell franquista instrumentalitzà el desenvolupament econòmic capitalista d’escaparata legitimador per a guanyar-se el beneplàcit de les noves generacions i de les classes mitjanes apolítiques.

El magnicidi, el 1973, de Carrero Blanco, partidari del continuisme, juntament amb la creixent oposició antifranquista, sobretot entre la joventut amb estudis, afavorien l’obertura de nous escenaris. I encara més després de la mort del dictador, el 1975.