València era la capital de la 3ª Divisió Militar, que englobava les guarnicions valencianes i les de Múrcia i Albacete. La seua rebel·lió era clau, ja que les tropes havien de desplaçar-se a Madrid per a donar suport a la insurrecció. Tanmateix, no triomfà per un seguit de factors: la deficient planificació del colp d’estat; la indecisió del seu capità general Martínez Monje, d’una part de l’oficialitat i de les forces de seguretat, i la creació del Comité Executiu Popular per totes les forces del Front Popular, des d’on es dirigí l’ocupació dels carrers del País Valencià. L’assalt als quarter de l’Albereda (1-2 d’agost) acabà fent fracassar la intentona colpista.

El poder executiu es disgregà en comités locals i s’inicià la revolució obrera, dirigida per la UGT i la CNT, amb col·lectivitzacions i controls obrers sobre els sectors econòmics: agrícoles, fabrils i de serveis. Es crearen milícies per a combatre principalment al front de Terol. El govern republicà es traslladà a València el 6 de novembre del 1936. Fins al 31 d’octubre del 1937 València fou capital de la República, del moviment antifeixista mundial i de la cultura: II Congrés d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura. En aquests mesos, d’atomització del poder, es produïren la majoria dels assassinats: entre 4.715 i 4.880 víctimes mortals.

Des del 1937 el País Valencià era una zona de rereguarda vital per a la República, gràcies al comerç d’exportació, a la seua indústria de guerra, als ports i a l’acolliment de refugiats. Explica això que patira particularment l’assot dels bombarders, en especial durant el 1938, any en el qual la guerra hi arribaria de ple, amb la batalla de València (març-juliol) i l’ofensiva franquista per a conquerir la gran ciutat. L’atac es detingué en les fortificacions de la Línia XYZ, encara que la República perdé gran part de la província de Castelló. Al remat de la guerra, recobrà protagonisme el solar valencià, ja que els ports d’Alacant i Gandia serien els darrers reductes de la República, a la fi de març del 1939.