El clericalisme suposa el sosteniment per l’Estat dels interessos materials d’un determinat clergat i dels principis dogmàtics de la seua religió. Durant la Restauració (1874-1923), l’Església consolidà el seu poder, en simbiosi harmònica amb l’Estat, i incrementà els seus privilegis socioeconòmics: control cultural, educatiu i moral del país. Era una Església integrista, nacionalcatòlica, oposada a la democràcia i legitimadora de la desigualtat social. Els seus símbols i tradicions formaven part dels referents vitals d’un sector privilegiat de la societat. Per això es generà un anticlericalisme popular, de crítica moral, vinculat als qui durant dècades lluitaren per la democràcia i la igualtat social. En conseqüència, es forjà un discurs popular anticlerical, compartit per republicans i esquerra obrera, que identificaven en l’Església una institució més, al costat de la monarquia, el caciquisme i la burgesia, contrària al progrés democràtic i de la classe obrera. D’ací que cada “bateig”, casament o soterrar civil se celebrara com un triomf democràtic.

La Constitució laica de la República posà fi als privilegis eclesiàstics, en separar l’Església de l’Estat. L’Església respongué col·laborant amb la dreta política a canvi de recuperar el seu poder. Sovint emprava la trona com a altaveu públic amb arengues com ara “vosaltres, hòmens de Benigànim, ¿consentireu que maltracten la vostra Beata…?” La conciliació entre el “poble catòlic” devot i la “comunitat popular” anticlerical era complicada. Aquesta dialèctica, comuna a qualsevol religió, configura el trànsit d’una societat tradicional a d’altra, de moderna i secularitzada.

A Benigànim, amb un poderós moviment catòlic, el principal moriu de conflicte fou la disputa per la possessió del convent. Per això la victòria frontpopulista de febrer del 1936 s’hi celebra a l’interior, de resultes d’una incautació “popular” de l’immoble carregada de simbolisme. En novembre del 1933 tingué lloc la visita del bisbe auxiliar, en el context d’unes eleccions particularment complicades, i es visqueren moments de tensió, airejats fins i tot per la premsa estatal. També s’hi donaren polèmiques menors com el toc de campanes, o com la celebració d’actes i manifestacions religioses públiques sense la preceptiva autorització governativa, les quals eren instrumentalitzades políticament per la Dreta Regional.