El 14 d’abril del 1931 naixia la República, la primera democràcia de la història espanyola. La seua Constitució representa l’ideari del republicanisme progressista i del socialisme. Propugnava un estat laic i social, i assumia el reconeixement de les nacionalitats i de la ciutadania a les dones. Entre 1931 i 1933, la majoria progressista pretengué lluitar contra el retard i la desigualtat social: reforma agrària, modernització de l’Exèrcit, separació Església-Estat, lleis laborals, educació pública laica (es construïren milers d’escoles), l’autonomia catalana… La intensitat reformista fou contestada per la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) de Gil Robles, un partit socialcatòlic de masses, interclassista i conservador, que comptava amb suport de l’Església. La democràcia mobilitzà políticament la societat, preferentment les dones, els joves i el món rural, com indica l’explosió de l’associacionisme i de la premsa. Es renovà la creativitat cultural (Generació del 27).

El triomf electoral del centre-dreta republicà i de la CEDA, en novembre del 1933, paralitzà les reformes tot coincidint amb l’impacte dels esdeveniments internacionals com ara la crisi econòmica, l’auge del nazisme i la dictadura corporativa i catòlica a Àustria, que hi anihilà el socialisme. El pànic davant una emulació d’Àustria pels ministres de la CEDA desencadenà, en octubre de 1934, la revolució obrera en Astúries i la proclamació a Barcelona de l’Estat Català. Ambdues insurreccions les esclafà l’Exèrcit amb una brutal repressió. Es formà després una coalició, el Front Popular (republicans de centre-esquerra, socialistes i comunistes), disposat a reprendre les reformes del primer bienni, la qual s’imposà als comicis de febrer del 1936. El fracàs de la via legalista de la dreta conduí llavors a fascistitzar-la (creixement de Falange Española) i impulsà la preparació d’un colp d’estat. Entre febrer i juliol del 1936 la conflictivitat fou semblant a la de la resta del període republicà: anticlerical, política i laboral. No fou mai revolucionària, com pretenen els autors neofranquistes per a justificar el colp d’estat.