Els vençuts i les seues famílies, després del terror dels anys 40, mesuraven cada conversa (“imperava el silenci”) i cada gest, i es doblegaven a la imposició de símbols, assistint a actes no desitjats: manifestacions d’adhesió, actes religiosos, etc. Estaven “tacats” i “senyalats”, i més d’una vegada insultats, en la vida diària, en el seu exili interior (“parlaven molt espaiat”, “fora de casa no ho digues!”). Als seus fills no batejats se’ls estigmatitzava tractant-los de “morets”. Hi hagué multes per blasfemar o per vendre fotografies suposadament “pornogràfiques” de Rita Hayworth en Gilda; un acomiadament per viure “en pecat”, sense estar casats, o reingressos carceraris per “manifestacions impropias […], contrarias a nuestra santa causa.” Hom suportava, a més, la propaganda escolar i la dels mitjans de comunicació. El corró totalitari passà també per damunt de la “massa gris”: els no posicionats políticament.

Posats davall control estatal la premsa, la ràdio i el cinema (i el seu “noticiari” dominical, NO-DO), l’evasió del dur mitjà de treballa se centrava en el futbol, el teatre, el cinema…, o en manifestacions tradicionals, com la pilota valenciana, la ineludible Fira de Xàtiva, la mona de Pasqua al Balneari i les festes locals. Els carrers de Benigànim, encara sense cotxes, es gaudien col·lectivament: molts xiquets, veïnes i veïns ocupats en quefers, prenent la fresca… La ràdio fou un gran mitjà d’entreteniment fins que arribà la tele. Els casinos i bars eren, entre setmana, espais reservats a la sociabilitat masculina, ja que la dona amb fills havia de complir amb el seu rol matern i quedar-se a casa.

El franquisme incidí també sobre el món associatiu, que deixà de ser plural. Les associacions tolerades tenia juntes directives controlades per l’autoritat. El totalitarisme afectà a les bandes de música: es coaccionà a les dues agrupacions de Benigànim perquè es fusionaren en una nova societat.

El cicle festiu tradicional patí canvis que encara perviuen; alguns foren per iniciativa de la societat civil, com és el cas de l’aparició dels moros i cristians, el 1948, a partir del barri de la Mare de Déu de les Neus. Per la seua part, l’ajuntament creà, a imitació dels Jocs Florals de València, una reina de festes amb la seua cort d’honor i un mantenidor. S’inclogué el dia de Sant Miquel en les festes majors i les autoritats fomentaren la seua presència “jeràrquica” en els llibres de festes. En resum, la vida, majoritàriament, es coïa al foc lent de la tradició, i tenia per límit el del terme municipal. No debades, una de les diversions de les xiques era baixar a la plaça reiteradament a veure com avançaven les sagetes del rellotge del campanar.