La I Guerra Mundial (1914-1918) transformà el món. A Rússia, la revolució comunista del 1917 generà un espill per a sectors de la classe obrera, la imatge contrarevolucionària de “l’enemic comunista” aplicada a qualsevol reformista, i dividí el socialisme entre el comunisme i la socialdemocràcia. Els tractats de pau impulsats pels Estats Units alteraren el mapa d’Europa. Desaparegueren els grans imperis, el Rus i l’Austrohongarès, i nasqueren 28 nous estats democràtics, encara que de base fràgil, com Jugoslàvia, Àustria, etc.
S’assentava llavors la societat de masses per mitjà de la participació política de sectors tradicionals marginats (opinió pública, premsa…) i una cultura cosmopolita generada per la ràdio, la música, el cinema o els esports massius: futbol, olimpíades.
Aqueixes transformacions, tanmateix, causaren grosses alteracions culturals. Les matances de la guerra havien somogut els ideals liberals de tolerància i progrés. S’instaurà una “cultura de la violència” que en justificava l’ús com a eina política, una “cultura de la por” davant el comunisme o l’emigrant (i una repressiva Llei Eixuta als Estats Units) i, en fi, una “cultura del pessimisme” lligada a un sentiment general de decadència. En 1922, Benito Mussolini assaltà el poder a Itàlia. El feixisme proposava una suggestiva resposta a la crisi de la democràcia i a l’“amenaça” del socialisme. Oferia cohesió a una comunitat nacional mobilitzada i unia a tota la societat a través del populisme, el ultranacionalisme, la propaganda, el partit únic i el líder carismàtic. La dona, tanmateix, quedava relegada al seu rol tradicional. Per als opositors a aquest projecte, el feixisme sols oferia violència i exclusió.
La Gran Depressió econòmica del 1930 desfeu la classe mitjana i empobrí els treballadors. La democràcia entrà en una espiral de desprestigi, ja que no aconseguia frenar la crisi. La recessió i el temor a una revolució obrera engendraren un partidisme antidemocràtic cohesionat al voltant del feixisme, que es feu amb el poder a Alemanya (1933). D’altra banda, la Unió Soviètica, presentada davant el món com el “Paradís dels Treballadors”, il·lusionava els sectors obrers amb un projecte utòpic i progressista, però igualment totalitari.