El 1939 s’adoptà una política autàrquica similar a la desenvolupada per Europa només acabar la II Guerra Mundial, encara que a Espanya s’allargà fins al 1952. L’Estat intervenia les collites principals i les matèries primeres per a distribuir-les a la població. Restringides les importacions, urgia impulsar una indústria nacional. La col·laboració amb el feixisme en la II Guerra Mundial perjudicà al règim de Franco davant les potències democràtiques vencedores, que l’aïllaren. Es formà un mercat negre, l’estraperlo, del qual s’aprofità l’empoderada minoria franquista, enriquida amb pràctiques corruptes. Mentrestant, el desproveïment i la reducció salarial convertiren la inacabable autarquia en un desastre econòmic, de misèria, de fam i de mort.

Els conreus comercials foren substituïts per productes de subsistència o pels més rendibles per a l’estraperlo: creïlles, dacsa, blat i arròs plantat vora riu. Les autoritats locals estimaven pel 1940 que hi havia 4.000 fanecades de blat, 800 més que en la preguera. Com comentava un contemporani. “el raïm no ompli l’estómac”. La productivitat descendí notablement, per l’escassesa de fertilitzants. La manca de matèries primeres també perjudicà l’espardenyeria i provocà un procés de concentració dels tallers (29 el 1936; 23 el 1945 i 15 el 1950). La mancança de faena estable conduïa a l’emigració temporera a zones arrosseres, amb brots de leptospirosi.

La vida, entre 1939 i 1951, era pura supervivència. Un testimoni definí aquesta etapa com “senzillament miserable, molt pobra. Menjàvem pa. Bo: pa…! Eren bollos de dacsa i pa de dacsa.” Pel 1948 hom menjava, quan podia, arròs, llegums i pa de dacsa o mesclat amb blat. Els moniatos o saorets salvaren vides: “gràcies a ells els cementeris no es desbordaren.” Davant l’absència de proveïment d’aigua, s’arribà a vendre la de pous particulars per a sobreviure. L’escassa inversió pública agreujà les deficiències sanitàries (clavegueram, aigua potable, escorxador…) i d’habitatge, per la qual cosa s’estancà la població: de 3.662 habitants el 1940 a 3.560 el 1950. La inversió local i forana a la fàbrica de garrafes de vidre Viresa, propiciada per la proximitat a l’Olleria i per factors geològics, donà una mica d’alé als petits propietaris i jornalers.