La franquisme fou una dictadura misògina, d’acord amb la retòrica feixista i amb l’Espanya imperial i “viril” que es deia voler restaurar. Fins a l’extrem de no esmentar en la Creu dels Caiguts el nom de l’única dona assassinada, Mª. Teresa Boluda Sanz. Les dones perderen la condició de ciutadanes de ple dret obtinguda en la República. Fins a finals del franquisme sols votaven en comicis (fraudulents) organitzats per dones “caps de família”, és a dir, viudes. Encara que es creà una delegació franquista exclusivament per a enquadrar les dones, la Secció Femenina, el seu model de feminitat era clarament antifeminista, patriarcal i tradicional: esposa remilgada, mare cristiana i espanyola. Com digué Pilar Primo de Rivera el 1941, “el papel de la mujer en la vida” es “de sumisión al hombre”, però amb modernitat superficial, per a millorar així els rols d’higiene, sanitat, etc. La faena femenina havia de ser la imprescindible per a consolidar el nucli familiar. Si no se’n requeria, la llar havia de ser l’espai femení. Aquesta imatge falangista coincidia amb la propagada pel règim i per l’Església. De fet, era corrent en les fàbriques, com a Benigànim, abonar un finiquito quan l’obrera es casava i es deixava la faena. La moral també contenia dosis de gènere, com les carrabines en el festeig i al cinema.

La repressió franquista, acabada la guerra, atacà directament les dones que s’havien significat sociopolíticament durant la República o el conflicte. De fet, almenys 15 dones de Benigànim foren sotmeses a consell de guerra. Se’ls imposaren castics “de gènere”, com ara passejar-les amb el cabell rapat, o humiliar-les públicament fent-les netejar els carrers, com succeí a Benigànim. Les dones desenvoluparen un paper crucial en la postguerra, ja que eren les protagonistes principals de l’estraperlo, imprescindible per a menjar. I  Eren la salvaguarda de les famílies amb presos, però també les transmissores dins la família de la memòria dels vençuts; sempre amb temor i amb “veu molt baixa”.

A banda de la penosa faena domèstica, amb molts fills al càrrec, les dones treballaven en les explotacions agrícoles, en manufactures d’economia submergida, en el servei domèstic del poble o a les ciutats. Havia sectors o treballs molt feminitzats, com eren els tallers espardenyers, amb un 67% de treballadors el 1952; els magatzems de raïm, la costura, el folrat de garrafes i alguns quefers específics, com la telefonia. En tot cas, sempre foren sotmeses a discriminació salarial. Els únics espais autònoms de les dones, sempre dins de la “tradició”, eren les confraries religioses.