El model educatiu franquista anul·là la renovació pedagògica i el projecte escolar de la República. L’escola franquista reprenia el model tradicional, catòlic, però amb adoctrinament falangista: religió, exaltació espanyolista, legitimació de la guerra i del règim, i culte a la personalitat de Franco. Juntament amb això, la postergació del valencià, que havia començat a implantar-se a l’escola durant la República.

Hom pretenia socialitzar l’alumnat en l’“espíritu nacional” i en les “virtuts nacionals” virils: disciplina, jerarquia, obediència. Era una escola molt patriarcal, amb fortes diferències de gènere en l’aula i en les matèries impartides. Alhora que els xics estudiaven Formación del espíritu nacional, les xiques feien labor… S’inculcava a la dona l’obligació de sotmetre’s al mascle i dedicar-se a “las labores propias de su sexo”. El desmantellament de l’escola republicana començà amb la depuració del magisteri, com de la resta de l’administració pública, sota la premissa que tots eren culpables i havien de demostrar la seua innocència. S’aplicaren diferents sancions (expulsió, desterrament…) i s’aconseguí destruir l’espenta modernitzadora de l’escola republicana.

Sense inversió pública en educació i amb una greu crisi econòmica, afavoridora del treball infantil, l’estat escolar de Benigànim fou penós. No s’hi construïen aules. El 1946 en mancaven 95, només al partit judicial d’Albaida. Mentrestant, els centres religiosos suplien la desídia governamental, dissenyada en part per a promoure aquests centres. Fou el cas de les Germanes de la Caritat de Benigànim. Una volta, en 1951, en què el Governador Civil visità Benigànim, s’oferí a reconstruir les escoles del centre de les Germanes i a subministrar-les el material escolar. Ja en àmbit particular, funcionaven acadèmies privades, com ara l’oberta pel mestre Josep Moscardó.

Als dèficits educatius s’afegia un elevat absentisme escolar (un 58%) per treball infantil. El 1952, els xiquets s’incorporaven al mercat laboral amb una mitjana d’edat de 12 o 13 anys. L’analfabetisme preocupava: el 1951 l’ajuntament amenaçà amb aplicar “severes penes” per abandonament escolar, quasi sempre obligat per la penúria. Fins a les darreries dels seixanta l’escola a penes canvià. Encara era normal anar a cantar el Cara el sol davant la Creu dels Caídos i que el mestre pegara un calbissot a l’alumne que no cantara.