Espanya era pel 1931 un país d’analfabets, amb clara discriminació de gènere. El 1930, a la Vall d’Albaida, el 57,05% de les dones i el 47,08% dels hòmens eren àgrafs. La Llei Moyano (1857) havia establit l’obligatorietat i la gratuïtat de l’ensenyament, però la inversió educativa pública havia estat molt escassa. S’obria així el camí perquè l’Església Catòlica dominara l’educació i socialitzara a partir de l’integrisme que condemnava el liberalisme o la separació Església-Estat i del nacionalcatolicisme.

Republicans i esquerra obrera compartien la mateixa passió per l’educació com a mitjà de redempció personal i de transformació social. El govern republicà-socialista (1931-1933) emprengué una pregona reforma educativa des de la consideració de l’escola com “el escudo de la República y el campo de siembra de los republicanos y demócratas del mañana” (Manuel Azaña). A tal efecte, s’obriren milers d’escoles i es formaren nous mestres des de criteris pedagògics d’avantguarda. No debades, s’havia caracteritzat el nou règim com la “República dels mestres”. L’escola republicana aspirava a ser “pública, laica, unificada [socialment i quant al gènere], respectuosa amb les peculiaritats de les nacionalitats i regions, i pedagògicament activa.” (Carme Agulló).

A Benigànim, els dèficits educatius eren particularment pregons. Era una de les poblacions de la vall amb menor retrocés en taxes d’analfabetisme en la dècada dels 20. En 1931 les aules presentaven importants dèficits d’habitabilitat. S’hi amuntegaven 289 xics i xiques per a quatre mestres. També hi havia el Patronat de les Filles de la Caritat per a pàrvuls (121 el 1933) i xiquetes (62), i l’escola per a xiquets dels pares franciscans (121). Encara que augmentà el nombre d’aules a poc a poc, calgué promoure un nou centre, inaugurat el 1937. Era un edifici racionalista, que seguia els corrents higienistes i pedagògics més innovadors. Se’l qualificà com “uno de los más bellos y proporcionados” del seu temps. S’entén que considerem hui la política educativa com una part central de la nostra memòria democràtica.