La història de Vjekoslav Luburić forma part d’un dels aspectes més negres de la dictadura franquista: la protecció –malgrat els seus crims contra la humanitat– del feixisme europeu després de la seua derrota militar en la Segona Guerra Mundial.

Luburić nasqué el 1913 en el que després seria regne de Iugoslàvia, als Balcans: un estat multicultural creat després de la I Guerra Mundial per a unificar la majoria dels eslaus del sud: serbis i montenegrins ortodoxos, eslovens i croates catòlics, bosnians musulmans… El nostre protagonista, d’ètnia croata, s’integrà en els anys 30 en el moviment nacionalista Ústaixa (Ustaša), d’ideologia feixista. La invasió nazi de Iugoslàvia propicià la creació d’un estat independent croata, dirigit per la mateixa Ústaixa, que desenvolupà una política de neteja ètnica (contra jueus, gitanos, bosnians musulmans, serbis i eslovens) i ideològica: contra els comunistes.

Al camp de presoners de Jasenovac, un dels més terrorífics, s’exterminà a centenars de milers de persones. Luburić havia ascendit a general i fou un dels directors d’aquest campo. Els mateixos nazis el desqualificaven als seus informes, como a “sàdic extrem” i “malalt mental”, donat que es divertia destrossant personalment els presoners emprant maces; el que li valgué el sobrenom de Maks “el Carnisser”.

Acabada la guerra, Luburić, com altres feixistes centreeuropeus, s’aprofità de la xarxa Ratline (la ‘Ruta de les Rutes’) per a atényer –amb la mediació i el suport de religiosos catòlics, especialment franciscans– el refugi protector de l’Espanya de Franco. No debades, entrà a Espanya el 1947 disfressat de frare franciscà. Ací el protegiren altes institucions i personalitats del règim, com ara Muñoz Grandes (general de la División Azul), Carrero Blanco i el pare franciscà fra Miguel Oltra (molt proper a Franco), entre d’altres. Se li atorgà una identitat falsa: la de “Vicente Pérez García”.

Casat amb Isabel Hernaiz Santisteban, filla d’una família de la burgesia basca, es traslladà amb ella a Benigànim, on instal·là la granja Drina. Tingué ací quatre fills, mentre mantenia contactes, activament i durant anys, amb la resistència feixista croata a la Iugoslàvia comunista de Tito. Fou possible perquè gaudí de la protecció i del favor de la Guàrdia Civil, i mai no s’ocultà ni visqué clandestinament. S’integrà a la perfecció en el poble: fins i tot parlava en valencià i participava en les festes de moros i cristians. Se’l coneixia popularment com “don Vicente” o com “el tío Polaco”. Ara bé, la seua simpatia, com la de qualsevol psicòpata de manual, acabava en tornar-se’n a casa, si atenem a la violència masclista que hagueren de patir la muller i els fills.

Separat finalment d’Isabel, s’emportà els fills del matrimoni a Carcaixent, on instal·là una impremta, posada al servei de la resistència croata. Allí també es mantingué molt proper als franciscans, fins que fou assassinat (20 d’abril del 1969) pel croata Ilija Stanić, en estranyes circumstàncies. Roman soterrat a Carcaixent. La seua tomba continua sent un espai memoralístic per als feixistes.