El 1930, Benigànim era el quart major municipi de la Vall d’Albaida (3.583 habitants) amb una influència directa sobre els Pobles del Riu. Treball i vida giraven al voltant de la vinya (vi i raïm de plaça) i de l’olivar com a conreus comercials, amb 1.150 fanecades regades per a fruiters i hortalisses, i una propietat minifundista: 277 propietaris amb menys d’1 hectàrea. A banda dels productes agroalimentaris (arrop, vi, alcohol), destacava l’espardenyeria. Deu establiments donaven treball a més d’un centenar de treballadors (sobretot, dones); encara que aquests, i quan era temporada el Balneari de Bellús, també ocupaven parcialment a la resta del poble. Hi havia un grup reduït de grans propietaris (8 el 1935), entre ells el marqués de Vellisca i Pasqual Flores (casa de Torrella, 855 fanecades). El 8,8% dels propietaris disposaven de més de 3 Ha i reunien el 33,5% del secà. Hi predominava, doncs, la massa assalariada, amb 400 obrers agrícoles i 650 d’industrials, molts d’ells amb propietats minifundistes, atés que el 54,8% a penes treballaven menús d’1 Ha. El monocultiu obligava a l’emigració permanent o oroneta (la Ribera de Xúquer) i ocasionava un atur estructural, agreujat els anys 30 per la crisi vitícola o per la granissada del 1931. El 1935 es retardaren les fetes, per exemple, perquè els jornalers de l’arròs pogueren tornar-se’n a temps.

La societat estava estratificada segons la renda, l’habitatge, el vestuari o la sociabilitat. Fins als anys setanta, hi perdurà l’ancestral divisió sociotopogràfica entre els de dins i els de fora. Al centre del poble vivien els propietaris, industrials, comerciants i professionals liberals (farmacèutic, metge…), en les cases més grans i amb servei domèstic: 5 criades. Petits propietaris, botiguers o nivells alts d’assalariats integraven la classe mitjana. En les famílies dels treballadors també buscaven faena dones i xiquets, de sol a sol i al bancal, amb uns salaris ínfims quan n’hi havia. Al cantó de la Font, els homes esparaven cada dia ser llogats a jornal pels propietaris. Era una vida precària, sotmesa a la caritat dels poderosos i als seus abusos; una vida en constant viatge per camins, portant mercaderies a vendre o a baratar. L’habitatge era un altre problema i se n’estimava el dèficit en un centenar.

La dieta era primordialment vegetariana: pa de blat o mesclat amb dacsa (coques), arròs i llegum. En molt menor grau, carn de cabrum, cansalada de porc i saladura: abadejo, sardines. Sense aigua corrent a les cases ni clavegueram, les fonts públiques esdevenien espais de sociabilitat per al veïnat. La nit arribava a posta de sol, amb els carrers insuficientment il·luminats. Les malalties infectocontagioses (tifus, pallola vera, tuberculosi) eren corrents, agreujades pels pous negres, l’amuntegament de les famílies obreres i una dieta insuficient.

La rutina del treball extenuant solament s’interrompia amb el cicle festiu (la Beata, Sant Antoni Abat…), la Fira de Xàtiva o les reunions familiars o d’amics. Les bones comunicacions (ferroviàries, autobús, carretera) i la proximitat a Xàtiva ajudaren a introduir aspectes de la societat de masses, com el futbol (inauguració del camp de futbol de La Rosaleda el 1930) o el cinema (Cine Ideal), fins i tot amb l’efecte sorpresa dels primers aeroplanos. Així mateix, hi havia atraccions més tradicionals, com ara el teatre d’aficionats, la música, els bous o la pilota valenciana.